Gertrude Stein a la Universitat de Chicago

No veieu que, quan la llengua era nova (com ho era per a Chaucer i per a Homer), el poeta podia fer servir el nom d’una cosa i la cosa realment hi era? Podia dir “oh, lluna”, “oh, mar”, “oh, amor”, i la lluna i el mar i l’amor hi eren de debò. I no veieu que, un cop passats els segles i un cop escrits milers de poemes, podia recórrer a aquelles paraules i trobar-se que eren només paraules literàries gastades? L’emoció del pur ésser n’havia desaparegut, eren només paraules literàries remollides. Ara el poeta ha de treballar en l’emoció del pur ésser; ha de retornar aquella intensitat a la llengua. Tots sabem que costa molt escriure poesia a una edat avançada; i sabem que cal aportar una mica d’estranyament, quelcom d’inesperat, a l’estructura de la frase per tal de retornar la vitalitat al nom. Ara no n’hi ha prou de ser extravagant; l’estranyesa de l’estructura de la frase també ha de venir del do poètic. Per això és doblement difícil ser poeta a una edat avançada. Ara tots heu vist centenars de poemes sobre roses i sabeu en el fons que la rosa no hi és. En tantes cançons que les sopranos canten als bisos: “Tinc un jardí! Oh, quin jardí!” No vull fer massa èmfasi en aquest vers, perquè només és un vers dins d’un poema més llarg. Però me n’adono que tots el coneixeu; us en rieu, però el coneixeu. Escolteu! No sóc pas tonta. Ja sé que no anem per la vida diària dient “… és una… és una… és una…” Bé, no sóc tonta; però crec que en aquest vers la rosa és vermella per primera vegada en cent anys de poesia anglesa.

Gertrude Stein a la Universitat de Chicago

Via La Petite Claudine: http://www.lapetiteclaudine.com/archives/014963.html